PAU CASALS és un
català universal, un home músic amb arrels pregones i projecció extraordinària,
en qui la profunditat, la consistència, la perseverança i la durada es combinen
amb la intel·ligència, l’humanisme i la capacitat de meravella per fornir un
home que és admirat com un dels grans defensors de la pau. Quan el 24 d’octubre
del 1971 va rebre l’homenatge de les Nacions Unides per la seva trajectòria
vital i mundial en favor de la pau, en el discurs d’agraïment declarava: “Sóc
català. Catalunya va tenir el primer parlament democràtic molt abans que
Anglaterra. I fou al meu país on van existir les primeres nacions unides”.
Nascut al Vendrell l’any 1876, Casals heretà aquest sentit
de la profunditat la consistència i la perseverança del seu pare, el mestre de
música i organista Carles Casals, i de la seva mare, Pilar Defilló, una
porto-riquenya de pares catalans. L’un, de principis republicans, li féu
descobrir la música; l’altra li revelà el sentit de la vida i de la justícia
més enllà de les lleis, així com el valor del pacifisme. El matrimoni Casals va
tenir onze fills, els quals van anar morint prematurament, llevat del tercer,
en Pau –Pablito–, l’Enric i en Lluís, que van viure més enllà de la vuitantena.
Ben aviat, a tres anys, es va desenvolupar en ell el
sentit profund de la música. En Pauet cantava afinat abans de parlar clarament.
Amb el cap tocant el piano escoltava mentre el seu pare tocava, i amb una
sensibilitat extraordinàriament precoç aprenia a combinar els sons al mateix
temps que a expressar-se amb mots. Cantava al cor quan tot just tenia cinc
anys, i amb set ja feia composicions musicals. Descobria el valor del silenci
una nit lluminosa de Nadal, i delerós de tocar l’orgue, es neguitejava perquè
no arribava als pedals. Va haver d’esperar a fer nou anys per poder
aconseguir-ho, perquè era de mena petit i no creixia amb la mateixa celeritat
que el seu desig. Abans, però, el nen encuriosit per la música i els sons va
aprendre a tocar el piano, el violí, la flauta i la gralla...
Beethoven, Chopin, Schubert i Bach són els grans noms que
en Pau descobrí i aprengué del seu pare, dotat d’una fina oïda i un bon gust
musical que el fill heretà i amplià fins a límits gairebé insospitats, ja que
l’afinació esdevingué una de les principals “manies” del Mestre. D’altra banda,
“Los tres Bemoles”, uns músics pallassos ambulants, li feren descobrir el “so”
del violoncel. Aquest violoncel no era altra cosa que “una mena d’escombra
corbada”, en paraules seves, que tenia una bonica sonoritat. En Pau aconseguí
amb la seva insistència que el barber del poble li fes el seu primer violoncel,
amb una carabassa com a caixa de ressonància. Aquest instrument, que es
convertí en un veritable tresor per al Mestre, fou exposat al públic a
l’Exposició Internacional de Barcelona de l’any 1929.
Carles Casals no volia que el seu fill fos músic. Sabia
per experiència que la música no resolia els problemes econòmics. La Pilar, la
mare, estava convençuda de la força i la grandesa del seu fill, i amb
noblíssima tossuderia decidí el seu destí. “La meva mare era una dona realment
excepcional. És tant el que dec a la seva energia, a la seva clarividència, als
seus sentiments humanitaris... Durant tota la seva vida fou el meu àngel
tutelar”, diu Pau Casals amb rotunditat i amb un punt d’adoració provinent
d’una educació materna que relativitzava els principis morals i de la justícia
legal en benefici dels alts ideals que van marcar, al marge de tota llei, la
conducta del Mestre.
Tenia onze anys quan la seva mare, el va acompanyar a
Barcelona, a casa d’uns parents de lluny, perquè aprengués violoncel a l’Escola
Municipal de Música. Amb això s’acomiadava d’una etapa de la seva vida i
deixava enrere els jocs d’infants al carrer, els amics, les lliçons del pare,
una manera de viure, l’escola de la vila i tantes coses... per anar a una
societat que sentia de lluny, com un ressò; entrava en l’agitada vida de la
capital, i estava trist. La convicció de la seva mare, que li va obrir el camí
cap a la gran música, havia descartat la feina de fuster que el seu pare volia
per a ell.
S’havia acabat la seva infància, però el Vendrell seria
l’origen i l’experiència primera que duria constantment dins seu: “A tot arreu
on he anat, tot fent la volta al món, mai no m’ha abandonat l’infant del
Vendrell”.
En aquells temps, Pau Casals era com un jove Werther. Va
viure a Barcelona amb una sensibilitat exaltada. De temperament emotiu, havia
pensat en el suïcidi, s’havia immergit en el misticisme religiós i s’havia
interessat per Marx i Engels. Pessimista i d’una tristesa latent, quixotesca,
retrobava sosteniment en la música, que el salvava com una força interior
animadora.
La possessió d’un petit violoncel que li havia regalat el
seu pare donà ales a la imaginació del jove Pau. Va començar un procés de
reflexió sobre les maneres d’acostar-se a l’instrument. El concepte era clar:
el músic i l’instrument havien de mantenir una relació natural, estreta. Així,
el violoncel esdevenia una prolongació del violoncel·lista, i si no era així,
sorgia sempre un antagonisme, una artificialitat que aniria en detriment de la
“música viva”. Aquesta darrera és la que canta a l’interior de l’intèrpret, i
és el resultat d’un anar i venir des de la ment fins a l’execució, un trajecte
en el qual el braç, les mans i el violoncel són una conjunció equilibrada que
permet aconseguir la perfecció dinàmica.
Més endavant va descobrir les sis suites de Bach a casa
d’un antiquari del carrer Ample de Barcelona. Era una edició parcial de
Grützmacher per a violoncel sol. D’aquella troballa, Pau recordava: “Les vaig
començar a tocar amb una excitació indescriptible..., durant una dècada, cada
dia, abans d’oferir-les en concert”. El van acompanyar tota la vida i foren la
gimnàstica musical quotidiana que practicava constantment, una mena de
salutació al dia. Generalment la començava al piano, que per a ell constituïa
un record del valor, el significat i la profunditat de les partitures del seu
ídol, Johann Sebastian Bach.
Un noiet de catorze anys començava a revolucionar la
tècnica del violoncel –coneixia El Clavecí Ben Temperat– i havia descobert
les suites de Bach. Hi aplicava tot el seu apassionament i la seva
sensibilitat, acompanyats d’un exercici reflexiu constant. Aquesta manera
d’interpretar, conjuminant intel·ligència i sensibilitat, havien de conduir-lo
a un estat des del qual podria defensar la puresa de la interpretació musical
més enllà del puritarisme fred i distant i d’una perfecció interpretativa sense
la intervenció de l’ànima.
Al cafè Tost, per guanyar alguns diners, tocava tota mena
de música, i un dia a la setmana, música clàssica. El jove Casals atreia
personatges del món artístic, com ara Isaac Albéniz, músic genial i gran home
que li proposà d’anar a Londres amb ell. Però la presència de la mare va
propiciar que Casals acabés els seus estudis a Barcelona, on havia progressat
molt sota el guiatge de Josep García. Aquest músic, el seu mestre de violoncel,
l’havia conegut feia temps al Vendrell durant un concert que va fer a la vila.
García l’entusiasmà i acabà de decidir-lo perquè estudiés el seu joc musical.
Albéniz li procurà una carta de recomanació per al Comte Morphy, l’assessor de
la reina regent Maria Cristina, que la mare guardà. Quan va arribar l’ocasió
–un moment difícil per a Pau, en assabentar-se que no havia aconseguit una beca
de l’Ajuntament de Barcelona– Pilar Defilló, Pau i els seus germans Lluís i
Enric se’n van anar a Madrid amb la carta d’Albéniz.
El compte Morphy fou com un segon pare i la reina regent
Maria Cristina, una segona mare per a aquell jove que obria els ulls a la
capital d’Espanya, una ciutat tan plena de contrastos. Van educar-lo i
l’ajudaren en la seva tasca de músic d’una manera entranyable, perquè seguint
els seus impulsos plens de generositat i d’agraïment, Pau es feia estimar, era
aplicat, observador i mereixedor de tota la confiança que li havien dipositat.
Aquesta doble manera de veure i viure durant dos anys i mig a Madrid –la vida
fastuosa de la cort i la humil de la gent– van donar al jove Casals els
fonaments d’una cultura plena de contrastos. També li facilitaren
l’aprenentatge de llengües estrangeres i li proporcionaren la possibilitat de
dialogar i comunicar-se amb tota mena de persones, fos quin fos el seus estatus
social o cultural.
Al mateix temps, el sentit de la responsabilitat i l’amor
propi el feien reaccionar davant de determinades situacions amb una gran
dignitat. Un exemple clar d’aquest capteniment es donà durant el seu viatge a
Brussel·les, on revelà d’una manera palesa i contundent l’esperit idealista i
romàntic que el va acompanyar tota la seva vida i que va marcar, per bé o per
mal –sovint d’una manera dolorosa–, la seva carrera i la seva trajectòria
personal i íntima.
Havia aconseguit una beca de la reina per a rebre lliçons
de François Gevaërt, un cèlebre mestre d’edat avançada que no el pogué atendre.
L’aconsellà d’anar a París i d’escoltar bona música, però abans l’invità a una
de les classes de violoncel d’Edouard Jacobs. Les classes de violoncel del
Conservatori eren famoses per la seva qualitat. El professor Jacobs, en acabar
la classe, per invitar Pau Casals a tocar, que seia a l’últim banc quiet i
escoltant atentament, s’hi adreçà en un to burleta –“le petit espagnol”– tot
preguntant-li si no preferiria tocar una peça amb la guitarra. Quan Pau s’oferí
a interpretar “Le souvenir de Spa”, una de les peces més difícils del repertori
de violoncel, tots els alumnes van riure. Però quan començà a interpretar la peça es féu un silenci pregon. Tots
quedaren meravellats davant la seva destresa i la seva sensibilitat
mestrívoles. Jacobs, trencant el protocol, li prometé el primer premi del
Conservatori si s’hi quedava. Casals li contestà “Vostè s’ha burlat de
mi, m’ha humiliat davant dels seus alumnes. No pot ensenyar-me res. No em vull
quedar aquí ni un minut més”.
La seva dignitat, el sentit intens de la humiliació
l’obligava a renunciar. Aquesta renúncia suposava la pèrdua de la pensió reial,
haver de marxar a París sense diners, però això sí, amb el cap ben alt, havent
donat una lliçó de gran valor moral. El comte Morphy no ho va voler entendre i es
produí un trencament que va durar força anys. La possibilitat d’estudiar
composició s’havia estroncat. “Aleshores vam conèixer la misèria, la veritable
misèria...” La malaltia, la fatiga, el desencís obligaren a Pau Casals, la seva
mare i els dos germans a tornar a Barcelona, on la sort canvià. Tenia dinou
anys quan començà a tocar de solista, a donar lliçons... i quan el seu antic
mestre Josep García deixà el seu lloc de violoncel·lista solista a l’Orquestra
del Liceu, ell l’ocupà. El seu prestigi començà a créixer.
Reconciliat amb Morphy i amb la reina regent, aquesta li
regalà una esplèndida maragda, un preciós violoncel Gagliano i el nomenà
Cavaller de l’Ordre de Carles III. Tenia vint-i-dos anys quan tornà, ara sol, a
París. La seva mare va considerar oportú de no acompanyar-lo. Ja no era
necessària la seva presència constant per salvar-lo: les arrels werthianes
havien desaparegut i el destí d’artista estava definitivament establert.
S’havia acabat una etapa de la seva trajectòria genial. Tenia fonamentats els
principis d’una educació que havia de perdurar en una llarga trajectòria plena
de vicissituds, però sempre marcada profundament –d’una manera decisiva i més
enllà de qualsevol llei escrita– per la força moral de la seva mare i per
l’arravatada passió que sentia per la música. De ben segur que aquests i no
altres foren els pilars que havien de sostenir fermament la seva conducta. Les
febleses que poguessin aparèixer en la riuada immensa que fou la seva
existència quedarien superades, sense escatimar-ne el dolor. Als ulls del
públic van desaparèixer rere la seva grandesa musical i humana.
S’havia acabat l’adolescència. Pau Casals emprenia la gran
aventura de descobrir el món. Foren tantes les experiències que visqué, el
ritme era tan trepidant i les necessitats tan grans, que si darrere de tota
aquesta activitat frenètica no hi hagués hagut un element bàsic que servís de
puntal i de sosteniment, potser no hauria pogut superar les seves crisis, les
grans i les petites. La música que “cantava” dia i nit dins seu fou la seva
salvació. Amb ella vas ser capaç fins i tot de superar l’angoixa que tenia
abans de cada concert, “la sensació del qui s’ha de tirar a l’aigua sense saber
nedar”, la pedanteria i l’orgull...
El 1901 viatja als Estats Units i descobreix un món nou
“encara no ben pastat”, que li havia de donar nous coneixements, noves
sensacions. Adquireix noves amistats, viu en una societat que estima la música,
que és generosa amb els artistes. Allà pateix un accident que li deixa
impossibilitada la ma i li fa pensar amb un cert alliberament “que ja no podré
–hauré–, de tocar més el violoncel”. Però no va ser així. La recuperació del
moviment dels dits i, per tant, la possibilitat i la certesa de continuar
essent el que fou, aconseguí que aquella angoixa terrible de la qual parlàvem
ressorgís amb força abans de cada concert. Casals no té temps per a escriure
música, el triomf de la seva carrera com a solista augmentava a una velocitat
prodigiosa. El 1905 coneix Rússia, que lentament caminava cap a la degradació i
la misèria. “Entrar-hi era com accedir a una presó”, observà Pau Casals. Cada
viatge suposava el reconeixement, la constatació d’un gran país que anava
perdent, precipitadament, la força, el prestigi, la capacitat per la justícia,
en una societat en la qual qualsevol podia esdevenir sospitós. Malgrat els
sentiments i la voluntat proclamats de defensar els dèbils i els perseguits,
Pau Casals no veia en els moviments socials russos ni un bri d’equanimitat,
sinó un procés cap a la implantació d’una societat revolucionària que tendia al
fracàs més estrepitós.
Sao Paulo, Budapest, Filadèlfia, Londres, Venècia,
Estocolm, Buenos Aires... a tot arreu era casa seva. Tothom el coneixia,
l’aplaudia i l’elogiava. La seva música i la seva personalitat el van convertir
en amic de grans figures del món de la literatura, de la filosofia, de la
música, de la ciència, de la reialesa. La vil·la Molitor, la seva residència a
París, era un centre cultural de primera magnitud. Hi vivia en companyia de la
violoncel·lista portuguesa alumna seva Guillhermina Suggia –amb la qual
convisqué des de 1906 fins a 1912– i allà rebia els grans noms de la música de
l’època: Busoni, Enesco, Kreisler, Cassadó, Grandados...
Allà es formà el famós trio Cortot, Thibaud, Casals. Allà
es feia música pel plaer de fer música, sense més públic que ells mateixos. Per
gaudir d’aquest íntim pensament que és, a més de personal, capaç de comunicar i
descobrir que “la música parla” perquè s’hi han aplicat els principis
específics que són l’afirmació, l’expressió, la reproducció i el ritme amb
sensibilitat i apassionament, els elements que ell té sempre presents a l’hora
–abans i després– de fer música. Aquest abandonar-se conscient a un fort
corrent anímic, espiritual, de confondre’s amb ritmes i sons que la
intel·ligència ha ordenat prèviament, són els elements d’un sentiment romàntic
abocat al misticisme.
Però Pau Casals tenia els sentiments compartits: amb la
música d’una part, i de l’altra el duia
constantment a refermar el seu origen català, un catalanisme que portava
intrínsecament un element comunicatiu bàsic, la llengua. “Ah!, si cada home
–cada dona– estimava de tot cor la seva terra, les seves tradicions, la seva
llengua! Cadascú al seu lloc, com en una orquestra... quin acord no se
n’obtindria”. La llengua tenia per a ell un valor irrenunciable. Era un vincle
i alhora un element essencial de transmissió de sentiments i d’emocions.
El 1913, sobtadament i gairebé en secret, després d’un
dolorosíssim trencament amb Guillhermina Suggia, la ja famosa violoncel·lista
portuguesa, es casà amb la soprano de l’alta societat novaiorquesa Susan
Metcalfe. El seu conviure plegats va durar poc, entre d’altres motius pel fet
que Metcalfe no es va adaptar a Catalunya, i les relacions amb la família
Casals i bàsicament amb la seva mare —ara el Mestre passava llargues temporades
d’estiu a la vil·la Casals, a la platja de Sant Salvador— cada vegada van ser
més tibants i difícils.
Durant aquesta etapa, des dels anys vint fins al 1939, la
vida del Mestre gira entorn de dos punts de referència: París i Sant Salvador
(el Vendrell), des d’on la seva vida es projecta envers el món. A la vil·la
Casals, el músic practica l’esport més que enlloc, i com en tantes altres
coses, hi excel·leix: esdevé un bon genet, sap jugar al golf, neda molt bé i és
un tennista extraordinari. Fins i tot participa en competicions i convida
tennistes famosos a Sant Salvador... cultiva el cos i alhora l’esperit. Aquí,
com a vil·la Molitor, vénen de tot arreu figures famoses del món de la música.
Ara, l’universalisme de Casals és manifest. Però no tan
sols per la seva presència i el seu art conegut arreu, sinó perquè les
característiques del seu “ésser català” són paleses en els vincles que
estableix entre la profunditat, la consistència i la perseverança de la seva
activitat d’una banda, i la intel·ligència, l’humanisme i l’art del seu
pensament de l’altra. Aquesta combinació de matèria i esperit foren la causa que
uns quants anys més tard al Sunday Times es digués: “La grandesa de
l’artista es pot comparar amb la grandesa de l’home”.
Acabada la guerra civil espanyola, Pau Casals decideix
–amb una tossuderia heroica– de no tornar a Catalunya mentre el règim
franquista governés l’Estat espanyol. Sant Salvador, la vil·la Casals, es
converteix per al Mestre en el lloc al qual no podrà tornar mai més. Esdevé un
paradís perdut que ningú –cap política internacional– no vol recuperar. Davant
el conformisme i l’acceptació d’aquesta situació tan per part dels estats
europeus com dels americans, la postura de Casals continua essent altament
significativa i va esbossant acuradament la veu de la pau, de la fraternitat i
de la llibertat en un món castigat brutalment per la guerra, la injustícia, la
misèria i l’empresonament.
A Prada de Conflent, a la Catalunya francesa, viu en
companyia dels seus amics, la família Alavedra i la senyora Francesca
Capdevila, que havia estat alumna seva a Barcelona quan ell tenia dinou anys i
tornava de París. En morir el seu marit, l’antic tresorer de l’Associació
Obrera de Concerts, creada per Pau Casals el 1926, es dedicà totalment al
Mestre i l’acompanyà arreu. Casals, en un gest de sensibilitat, respecte i
agraïment d’un elevat valor humà, es casà amb ella in articulo mortis
l’any 1955. Entre la tranquil·litat i l’estímul, el dolor i la treva, el
desencís i el silenci... van viure moments de pobresa material.
També a Prada, la consciència universal de Pau Casals
comença a fer sentir la seva veu: la protesta contra la dictadura, aquest exili
a Prada, la peregrinació per la pau amb l’oratori El Pessebre –amb
lletra de Joan Alavedra–, el desafiament de l’oficialitat nazi, el no tornar
mai més a Catalunya –exceptuant el moment de l’enterrament de Francesca
Capdevila al cementiri del Vendrell, per complir la seva última voluntat, al
costat de Pilar Defilló–, el fet d’escriure innombrables postals i cartes, molt
sovint acompanyades de diners, als exiliats catalans als camps de concentració
d’Argelés, Rivesaltes, Vernet..., les trameses de paquets de queviures als nens
de Catalunya, la insistència davant de personalitats i de presidents dels
Estats Units –Johnson i Kennedy, entre d’altres– perquè posessin fi al seu
suport al règim franquista... En tot aquest temps, ni les circumstàncies ni les
maltempsades –malgrat els seus moments de crisi i de salut precària– no
afebleixen les seves facultats ni alteren el seu caràcter ni la seva manera de
pensar.
D’altra banda, l’inici dels famosos festivals de Prada a
partir del 1950 per commemorar i honorar J.S. Bach, els festivals de Puerto
Rico, que arrencaren el 1957, les lliçons magistrals a Zermatt, la composició
de la música de l’Himne de les Nacions Unides el 1971 amb lletra d’Auden
i la concessió de la Medalla de la Pau de mans d’U-Than, són el contrapès
d’aquella existència. La vida continua per a Casals, i la seva trajectòria
personal i el seu ideal de pau són més ferms cada dia que passa. Ara el Mestre
ja és allò que Bidaut, el president provisional de la República francesa, va
escriure quan li fou concedida la Medalla de la legió d’Honor: “És una
consciència del nostre temps”. O bé allò que Kennedy afirmà durant el famós
concert a la Casa Blanca: “Ningú no ha enriquit la llibertat humana d’una
manera més notòria que Pau Casals”. Com va dir Josep M. Corredor, Pau Casals
“ha despertat un fervor que li fa transformar el cafè en una sala de concerts,
la sala de concerts en un temple, i el seu lloc de retir en un santuari”.
El Dr. Schweitzer, Toscanini, Hindemith, Bloch, Walter,
Rubinstein, Landowska, Schnabel, Serkin... amb Albert Einstein al capdavant,
són alguns dels noms que van sumar-se a la peregrinació a Prada de Conflent, al
santuari. Als concerts es podia percebre allò que Paul Tortelier observà:
“Transfigurat per la música, Casals posseeix la virilitat de l’home, la
tendresa de l’infant i la paciència de l’àngel...”. Ell mateix diu:
“L’experiència més gran és l’amor a la humanitat, l’amor que va a tot el món és
més important que l’amor d’un home per una dona. Entendre això és copsar el
sentit de la vida. Llavors s’entén el sofriment...”, i afegeix, “tot és més
important que la música quan es tracta del dolor humà. Es pot fer molt per la
humanitat, amb la música, amb tot allò que sigui noble, però el més gran de tot
és l’amor, l’amor pels vivents.
Marta Angélica Montañez i Martínez va ser alumna de
Casals. Es van conèixer el 1951 al Festival de Perpinyà, i quatre anys després
ja s’havia començat a convertir lentament en una persona imprescindible per al
Mestre. El seu semblant extraordinari amb Pilar Defilló, la seva intel·ligència
i cultura feren de Martita l’incentiu de la seva vida, el sentit de la joia,
l’ordre acurat per les seves activitats. Amb ella Pau Casals anà per primera
vegada al país dels seus somnis, Puerto Rico, on havia nascut la seva mare, on tenia una família pròspera: els Defilló. Casals deia: “Per a
mi, Puerto Rico va ser un cas d’enamorament a primera vista”. Era com un retorn
als records de la infantesa, guardats al Vendrell o a Sant Salvador, on la mare
havia tingut tanta importància. Al costat de Martita, amb la qual es casà
l’agost del 1957, tot fou diferent.
“Només puc dir amb joia que el nostre amor s’ha aprofundit aquest anys...”, deia
Pau Casals. Tenia seixanta anys més que ella.
L’activitat de Casals al costat de Martita esdevingué
extraordinària: el Festival de Prada, el Festival de Puerto Rico, lliçons a
Zermatt, a Marlboro... Mentrestant, la composició del seu oratori El Pessebre
anava avançant. Volia utilitzar la música que “transcendeix les fronteres de la
llengua, de la política i de les nacions” per transmetre el seu missatge, la
seva constància ferma per la germanor. “La meva música parlarà per mi d’amor i de pau”, havia dit a Ginebra. Havia
començat a treballar en aquesta obra el 1943, i la primera interpretació tingué lloc a Acapulco
l’any 1960. La lletra de Joan Alavedra prenia volada internacional i ressonava
per tots els racons del planeta cantant la Pau.
Després vingué la peregrinació, ajudat en la direcció pel
seu germà Enric: Londres, Nova York, Berlín, Barcelona, Assís –amb l’orfeó
català–, Gènova en ocasió del congrés Pacem in Terris, l’Orient Mitjà,
l’Amèrica llatina, el Japó... El món musical i l’àmbit cultural en general eren
testimoni d’un missatge immortal de germanor transmès a través d’una música
inspirada i d’una poesia comunicativa, entenedora. Cada concert era una ocasió
–i no tan sols quan s’hi interpretava l’oratori El Pessebre– una
oportunitat per a demanar la Pau. Però Pau Casals mai no va ser un polític, en
el sentit estricte del terme. Li havien ofert la presidència de la Generalitat
de Catalunya a l’exili, càrrec que refusà: “Jo no sóc un polític”, deia, “no ho
estat mai i no pretenc de ser-ho. Jo sóc exclusivament un artista que té
l’obligació de manifestar-se categòricament quan la dignitat humana és
ultratjada”.
El Mestre tenia noranta-cinc anys quan rebé la Medalla de
la Pau de les Nacions Unides de mans del seu president, U-Than. Era el 24
d’octubre del 1971. En aquella memorable ocasió, en la qual s’interpretà per
primera vegada l’Himne de les Nacions Unides, que ell mateix havia
compost, respongué amb un discurs memorable i en acabar-lo interpretà El
cant dels ocells després de molt de temps de no tocar en públic. En el seu
discurs afirmava amb rotunditat la seva profunda preocupació per la pau, el
record profund per la seva mare –“una dona excepcional, genial”– el fet de ser
català i de sentir-se’n orgullós, perquè “fou al meu país on hi hagué les
primeres nacions unides”. Va cloure el seu parlament dient: “Per això les
Nacions Unides, que treballen únicament per l’ideal de la pau, estan en el meu
cor, perquè tot allò referent a la pau hi va directament...”.
El seu enyor per Catalunya, per Sant Salvador, creixia a
mesura que passava el temps. A partir del 1966 Casals i Marta van passar cada
vegada més temps a la seva casa d’Isla Verde, a Puerto Rico. Les habitacions
contenien records del Mestre, testimonis de la seva carrera, com el piano de
cua de la sala, cobert amb una tela espanyola brodada.
Cada matí solia començar el dia amb Bach al piano,
pràctiques de violoncel, lectura de partitures i assaigs. Dinava, feia migdiada
i continuava estudiant. Tot seguit començaven les visites, que eren
innombrables i de tota mena. Tenia energia i entusiasme, rebia –com diu Kirk,
el seu biògraf– “els grans, els humils, els interessats, els curiosos, els
amics que vénen amb amics, els amics dels amics dels amics i catalans a
cabassos”. Fou llavors quan començà una tercera peregrinació, aquesta vegada a
Puerto Rico, de personatges del món de la política, de l’espectacle i molts
periodistes. La revista Life publicà el novembre de 1966 un extens
article que portava per títol “Una serenata a noranta anys de grandesa”.
Pau Casals s’havia convertit en un mite vivent delerós de
viure. Les circumstàncies en què transcorrien els seus dies, que ell en certa
manera contemplava i controlava, el mantenien interessat –i a voltes deprimit–
i li donaven la força per a continuar atent a la realitat del món. Un món que
malauradament no canvia gaire, i que malgrat els ideals de l’ONU, encara avui
dia continua en estat de guerres i injustícies permanents.
Passejar tranquil·lament a la vora del mar amb la seva
ombrel·la, passar llargues estones al sol amb la Marta, amb els gossos o amb el
gat de carrer, Piqui... tot això també li recordava, de tant en tant, el temps
de Prada, que ja quedava tan llunyà. Però el seu cor estava malalt. El 1957 ja havia
patit un atac. Malgrat els senyals de l’artritis a les mans i els peus, Casals
tenia unes ganes extraordinàries de viure, i la Marta el feia pensar
constantment en projectes, festivals i concerts –dos mesos abans de complir
noranta-set anys, va dirigir una trentena d’interpretacions en públic. L’atac
de cor definitiu li sobrevingué el 30 de setembre de 1973, mentre jugava a
dòmino a casa d’uns amics. No va voler anar a l’hospital, però la situació es
va complicar. Finalment, fou traslladat i des del llit estant, encara dictà una
carta de suport a Golda Meir– havia començat la guerra del Yom Kipur. Una altra embòlia greu li va fer perdre la
consciència. I tot escoltant amb auriculars la música de Bach es
tranquil·litzà... El 22 d’octubre de 1973 moria a Sant Juan de Puerto Rico.
El vell arbre va caure
no pels anys
l’abateren destrals de cims...
diu Salvador Espriu de Pau Casals
en un poema que acompanya l’escultura d’Apel·les Fenosa situada a l’avinguda
Pau Casals de Barcelona. El Mestre no tornà a Catalunya, però les seves
despulles reposen al cementiri del Vendrell des del 10 de novembre de 1979.
Això sí, va tornar com a signe i com a símbol, com un català universal
convençut que calia cercar un món perfecte malgrat que el món real ens
continués decebent, perquè el poder del bé no es perdria mai. El diàleg
universal era la música; les armes, els instruments: la batuta i el violoncel
constituïen l’horitzó de la pau. “La música, aquest meravellós llenguatge
universal comprès per tots els homes, hauria de contribuir a agermanar-los. Per
això em dirigeixo en particular a tots els meus col·legues, a tots els músics,
i els demano que posin la puresa del seu art al servei de la humanitat”.
Tal com deia Thomas Mann en una carta dirigida a J.M.
Corredor: “En una era de brutalitats, Pau Casals ens dóna un exemple
d’integritat honorable i absolutament incorruptible... un salvador de l’honor
de la humanitat”.
Joan Descals
(no reproduir aquest text sense permís de l'autor o
l'editorial)