| BASES PER AL CONCURS |
| Si desxifreu l'enigma que està a la contracoberta del llibre: |
| 1. Cal que envieu la solució de l'enigma a l'adreça de correu electrònic musicaencreuada@grn.es. |
 |
| 2. Totes les solucions correctes que es rebin fins el dia 31 de març de 2005 entraran al sorteig. |
|
| 3. El sorteig se celebrarà el dia 15 d'abril de 2005. El lloc i l'hora s'indicarà oportunament en aquesta mateixa pàgina. |
|
| 4. El premi per al primer guanyador consistirà amb un abonament per al Festival Pau Casals d'El Vendrell que es celebrarà l'estiu de 2005. |
|
| 5. El segon i tercer guanyadors obtindran un lot de llibres o partitures de CLIVIS Publicacions per valor de 60€ cada un. |
 |
| David Puertas ha publicat diferents obres de divulgació musical, com els llibres de la col·lecció Supermúsics del Club-Super 3, ha treballat a Ràdio 4 i a l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, i actualment és professor de música a l’institut d’ensenyament secundari Can Puig de Sant Pere de Ribes. |
|
FER EL PONT
Abans de fer vint anys vaig topar amb una d’aquelles cruïlles que et marquen de per vida. Les opcions eren la música o la literatura. Havia estudiat piano dels set anys als catorze, però les paraules m’apassionaven.
Em va semblar que havia de triar entre continuar tocant en grups sense gaire futur o intentar començar a escriure amb ambició de publicar. Al capdavall, vaig canviar el teclat del piano pel de l’ordinador. Han passat més de dues dècades durant les quals m’he dedicat, per aquest ordre, a llegir, jugar i escriure. Tenia a prop el meu vell Yamaha, però no li feia gaire cas. Tan poc cas que, fa un any, el vaig regalar a una escola. Ara que acabo de llegir aquest ameníssim llibre sobre els enigmes musicals del David Puertas potser me’n penedeixo. M’hauria d’haver adonat a temps que la música i la literatura poden coexistir. Que poden encreuar-se.
És per això que em plau recomanar la lectura d’un llibre-pont com aquest, que aposta per l’encreuament de les dues disciplines que, en aquella cruïlla juvenil, em van semblar irreconciliables. I per això no vull fer-ho amb les quatre frases (des)fetes de rigor (mortis) sinó participant activament en la construcció d’aquest pont. Per prologar un llibre-pont com aquest difondré un mètode de transcripció verbal del llenguatge universal de la música que em vaig empescar l’any 1997 per a una incursió en l’anomenada literatura potencial que es va dir “Turandot espuri”, i que va sortir editada només a Itàlia en el format habitual de plaquette que gasta l’OPLEPO (Opificio de Letteratura Potenziale). El mètode de transliteració musical que tot seguit descriuré el vaig aplicar en aquella ocasió al fragment espuri de l’última òpera de Puccini: el Quadro secondo de l’Atto terzo que no va arribar a compondre mai Giacomo Puccini perquè la mort no li ho permeté. Naturalment, és un mètode universal que permet extreure un text verbal de tota partitura.
Vaig batejar aquesta constricció -o trava o mètode d’escriptura- amb el nom de “Solfeix”, parònim i quasi homòfon de “solfeig” en llengua catalana, perquè em va semblar un neologisme força descriptiu. El Solfeix es basaria, doncs, en la transliteració sil·làbica d’una melodia preestablerta.
Amb una peculiaritat, però: en comptes d’atorgar un significat tancat a cada sèrie de notes -com feia el famós llenguatge inventat Solresol que recull Puertas en aquest llibre- o de relacionar cada nota amb una síl·laba -com fan els lletristes de cançons-, el Solfeix afegeix un feix de síl·labes noves entre els noms de les notes de la melodia tenint en compte la durada de cada nota. El Solfeix, per tant, és una constricció oberta a l’especulació literària i les seves instruccions generals d’ús es limiten a quatre punts:
1) El text avança seguint la seqüència de les notes que componen la melodia escollida.
2) La primera síl·laba del text ha de contenir el nom de la primera nota de la melodia -do, re, mi, fa, sol, la, si-.
3) La durada musical d’aquesta primera nota ens indica les síl·labes no predeterminades que la separaran de la que contingui el nom de la segona nota de la melodia. Posteriorment anirem repetint el procés fins arribar a l’última nota.
4) La taula d’equivalències que regeix l’aparició de les síl·labes no predeterminades que separen les que contenen el nom de les notes és:
Rodona: 1 síl·laba de separació.
Blanca: 2 síl·labes de separació.
Negra: 4 síl·labes de separació.
Corxera: 8 síl·labes de separació.
Semicorxera: 16 síl·labes de separació.
Fusa: 32 síl·labes de separació.
Semifusa: 64 síl·labes de separació.
En el seu dia, la transcripció mitjançant el Solfeix de la melodia triada del Turandot se’m va desplegar en un conte que revelava la identitat del piròman del Liceu. Els primers compassos transliterats eren aquests:
1 Cor. Soprano, contralt i baixos. Tenor.
Die-ci-mi-la an-ni al no-stro Imper-ra-to-re!
Reviu una melodia molt llunyana mentre aguanta el black’n’decker. Mira d’escoltar millor aquest so mig marcial i sorprenent. Al Liceu dominen les obres públiques. Els restauradors l’omplen de pols i soroll, repartits per tot l’escenari. El lampista reposa i es concentra, admirat, en la rítmica tonada misteriosa. ¿Altre cop el Turandot?, pensa.
Aplicar el Solfeix a melodies emblemàtiques com els Segadors, el Virolai o l’himne del Barça seria força interessant des d’un punt de vista literari. Gairebé tant com descobrir la melodia subjacent de la qual deu haver partit en David Puertas Esteve per escriure aquest esplèndid pont verbal que és Música encreuada: els enigmes musicals. Algú s’anima a intentar resoldre aquest magne enigma?
Màrius Serra
Octubre 2004
|
|
